Hi intervindran el catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona, Carles Sudrià, que farà una breu valoració de l’Arxiu Històric del Banc de Barcelona; el president del Consell d’Administració del Santander Central Hispano, Emilio Botín, i el president de la Generalitat, que clourà l’acte.
La cessió d’aquests fons documental del Banc de Barcelona, que va ser localitzat a l’oficina del carrer Brasil del Santander Central Hispano (SCH) per casualitat quan la historiadora Yolanda Blasco feia un treball d’investigació sobre el Banco Hispano Colonial, suposa una aportació cabdal per la història econòmica del país com a peça fonamental que constitueix de la imatge financera de Catalunya.
El conseller d’Economia i Finances, Francesc Homs, i el senyor Emilio Botín signaran el document de cessió del fons. També hi assistirà el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana.
El Banc de Barcelona: història del primer banc privat d’Espanya
El Banc de Barcelona va ser fundat el 1844 per Manel Girona i Agrafel, convertint-se en el primer banc privat espanyol i l’eina financera de la industrialització, és més, es va convertir en un generador de liquiditat sense el qual no s’explicaria la Catalunya moderna.
Van formar part del seu Consell d’Administració les famílies Garí, Güell, Juncadella, Clavé, Tolrà, o Maristany, entre d’altres representants dels sectors econòmics capdavanters de l’època.
Com a banc d’emissió va ser fins al 1874 l’autèntic emissor de la moneda del país. Amb la Llei de 19 de març del mateix any, amb la qual va passar a ser el Banco de España qui va tenir el monopoli d’emissió de bitllets, el banc català va iniciar una nova etapa com a banc de préstecs i descomptes.
Al llarg de la segona meitat del segle XIX va sostenir la Borsa de Valors, sobretot en dos moments fonamentals: la crisi financera de 1866 i l’anomenada febre d’or. La seva seu era al principi de la Rambla de Santa Mònica, a la Porta de la Pau.
L’any 1976 va participar en la constitució del Banco Hispano-Colonial, amb el qual va seguir mantenint relacions molt estretes. Els anys següents, el Banc de Barcelona va destacar per la seva labor a favor a la promoció empresarial. A partir de 1913, l’entitat intensifica les seves relacions amb l’Amèrica del Sud i potencia la seva expansió comprant gairebé la totalitat de les accions del Banco de Préstamos y Descuentos i adquirint el patrimoni de la Sociedad de Crédito Industrial.
Malgrat aquest procés d’expansió, l’entitat es va veure afectada per la gran crisi econòmica i la suspensió de pagaments de l’època que van dur-lo a la fallida el 1920.
El successor directe va ser el Banc Comercial de Barcelona, que va néixer el 24 de juliol de 1924 en motiu de la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona i com a proposta de conveni entre aquest i els seus creditors. Els anys següents es va dur a terme un procés de concentració de la banca catalana, en el qual el Banco Hispano Colonial va acabar per absorbir el Banc Comercial de Barcelona.
L’actual lligam amb Santander Central Hispano ve derivat del fet que el Banco Hispano Colonial va ser declarat banc pagador–liquidador de la fallida del Banc de Barcelona. Posteriorment, el Banco Hispano Colonial va ser absorbit pel Banco Central, que a la dècada dels noranta es fusionà amb el Banc Hispano Americano, i més tard, el 1999, amb el Santander.
