Val a dir que encara, amb motiu de l’Onze de Setembre tindré l’oportunitat de d’adreçar-me a tots vosaltres. Però aleshores estarem en plena campanya electoral, tots dedicats –i jo el primer- a defensar els projectes i programes dels diversos partits i candidats. Com us deia jo també. No serà un bon moment per un missatge institucional. Ni per dir-vos el que ara us vull dir.
Avui en canvi, tinc 22 anys de Presidència al darrera i encara 10 mesos d’exercici de la màxima responsabilitat política i institucional per davant. D’una responsabilitat que exerciré fins al final, com correspon. Aquesta especial situació em permet parlar-vos amb molta llibertat.
Sense por de ser titllat de triomfalista puc dir-vos que els catalans podem estar orgullosos del canvi que el nostre país ha fet, de 1980 ençà, o de 1977 ençà. De l’evolució econòmica, de l’increment de la nostra competitivitat, de la nostra internacionalització. Dels ràtios escolars, de la xarxa hospitalària comarcal, de l’evolució de les nostres universitats, dels nous regadius, dels tallers ocupacionals, etcètera . Ja sé que ara qualsevol dels que m’escolten pot refregar-me que a tal lloc encara no s’ha fet una residència geriàtrica, o que a tal altre lloc hi ha una fàbrica en crisi, o que a tal barri no hi ha prou transport públic, o que algú no vol que una nova carretera passi a través d’un determinat paratge. Però la valoració global de Catalunya feta amb objectivitat és francament positiva.
Ho dic amb tota rotunditat, primer, perquè és veritat, i també perquè aquest gran progrés és obra del Govern que presideixo però obra també de totes les Institucions catalanes, i en especial de molts Ajuntaments, de tots els colors polítics. És obra del Govern i del Parlament de Catalunya. És obra de l’acció política –sí, és obra de l’acció política i s’ha de dir malgrat la valoració poc positiva que tanta gent fa de la política-, però també, i molt, de la societat civil. És obra del que s’ha fet a Catalunya mateix, però també del que uns i altres hem fet a Espanya i a Europa. És obra de tothom. Tots hi tenim mèrit. Tots. Per tant, diguem-ho sense reserves, sense por de que segons qui es pugui posar una medalla. Tot el país hi té dret a la medalla. Tots hi tenim dret.
Per això dic amb tanta rotunditat que podem i hem de celebrar aquest progrés. Tenim dret a alegrar-nos del que tots plegats hem fet. I tenim dret a carregar piles. Tenim dret a, de cara al futur, treure força i acumular confiança i coratge de la contemplació d’aquest canvi històric i positiu que hem protagonitzat.
I tot ho hem fet en un clima de pau i de convivència. Deia no fa molt en el Parlament que el model polític i social que hem construït a Catalunya durant els últims 25 anys és bo. “El model de societat catalana”, deia “és bo. El model que opta per la cohesió i la convivència és bo. El model que opta per combinar identitat i projecte, creixement econòmic i benestar social, convivència i progrés és bo”. I acabava dient, “el model de la pau, que és el nostre model, és bo”.
Torno a dir: sentim-nos-en orgullosos i traiem-ne la confiança que ens cal per anar més enllà. Que vol dir superar nous reptes i afrontar nous riscos.
Tenim nous reptes? Sí. Hi ha nous riscos? Sí. Catalunya ha assolit una situació que la situa fora de tot perill? Que li assegura del tot el manteniment de la identitat, que li garanteix el respecte de les seves Institucions, que la immunitza de les crisis econòmiques, que li assegura un alt nivell de benestar i de convivència? No. Hem fet molt de camí en la bona direcció. Més que mai, però ni hem arribat al final del camí ni estem segurs que no ens vulguin fer recular.
Hi ha nous reptes socials, identitaris i culturals, derivats de la nova immigració, i de la globalització. Nous reptes econòmics i socials derivats de les noves tecnologies, de la mundialització, de l’ampliació de la UE, tot i que la UE, és un fet positiu i ens és molt útil. Nous reptes polítics derivats del perill d’involució autonòmica.
No són reptes ni riscos més greus dels que en el passat hem superat. Per tant, no hem de tenir por. Però ens hem de preguntar si ara tenim voluntat, preparació i eines per a superar-los. I hem de poder donar una resposta positiva a aquesta interrogació.
Donar una resposta positiva en el camp polític i social vol dir disposar de partits polítics coherents i forts que evitin la fragmentació política de la societat. Vol dir disposar de sindicats amb capacitat de proposta i d’assumpció de responsabilitats. Vol dir conferir a les Institucions un paper central en el nostre viure col·lectiu i evitar la seva instrumentalizació i desnaturalització. Vol dir que en la vida política primi l’exigència ètica. Ja sé que en la política conviuen la grandesa –l’esperit de servei a la col·lectivitat- i la misèria –el sectarisme, el carrerisme, el personalisme, l’abús-. Passa arreu, també aquí. Però només els països on la idea de servei públic de la política preval, només allà el progrés cap a una societat eficaç, justa i amb autoestima és possible.
A casa nostra el món polític i sindical, el món empresarial, també el món mediàtic, donem una resposta prou positiva a aquesta exigència de servei? Interrogueu-vos. Interroguem-nos. Interroguem-nos honestament, és a dir, no fent d’aquesta reflexió una eina tramposa de crítica només als altres. Però el que és segur és que només una resposta positiva a aquests interrogants permetrà reclamar que la societat –l’anomenada societat civil- se senti responsable. Que no s’instal·li ni en la indiferència ni en l’egoisme.
Si això passés, el futur de Catalunya seria fosc. Cap país que aspiri a alts nivells de progrés i de civisme, de cultura i de benestar pot recolzar-se només en la seva classe política i administrativa. Necessita a més la participació i la contribució de la gent. De la societat. En el cas de Catalunya això encara és més evident, perquè el nostre poder polític i institucional és limitat, perquè tenim més reptes i riscos que altres països i perquè malgrat això, afortunadament, la nostra ambició és gran.
Per tant, permeteu-me que en aquest darrer missatge de Cap d’Any que us adreço, primer doni les gràcies al conjunt del poble de Catalunya per l’honor que se m’ha fet permetent-me que en sigui President durant 23 anys. Gràcies. Segon, que m’excusi pel que no he sabut fer prou bé podent-se fer millor. Ben sincerament us ho dic. Però permeteu-me, que a més demani a tot el món polític, sindical, patronal i mediàtic que vegi què cal millorar de la seva manera de fer i demani que també tota la societat s’analitzi ella mateixa. Si diem –i jo sempre ho he dit- que la gran força de Catalunya és la seva societat civil, cal que aquesta tingui molt de nivell i de qualitat i que sigui capaç de pensar en l’interès general.
Fa molts anys que dic que Catalunya assolirà alts nivells si evita caure en una mentalitat de cadascú a la seva. Això –el cadascú a la seva- és una malaltia. Una malaltia greu. Podria ser mortal. A la qual estem exposats. Els polítics, el món econòmic i sindical, els mitjans de comunicació, simplement la gent. També la societat civil. També la societat civil hi està exposada. Tots hi estem exposats.
Si es perd o s’afebleix el sentit del bé comú –i he d’advertir que aquests últims anys s’ha afeblit- no farem res de bo. Ni podrem defensar la nostra identitat ni serem capaços de fer l’esforç que el repte econòmic i tecnològic requereix ni serem capaços de prioritzar bé ni de fer els esforços de mútua comprensió que tota societat ha de fer per a combinar eficàcia, respecte i convivència.
I tot això en tots els àmbits. És habitual centrar crítiques d’aquest tipus en l’àmbit polític. Està bé que es faci. Però seria dolent que la crítica es focalitzés de tal manera en aquest sentit que la resta d’agents socials se sentís exonerada. Com que a hores d’ara, si bé segueixo defensant a fons, i defensaré, el projecte de país que sempre he propugnat puc parlar al marge de cap consideració personal, em permeto dir que per a la resta de societat aquesta focalització seria una excusa de mal pagador. Em permeto dir, per exemple, que si la societat civil esdevingués només una eina de defensa d’interessos particulars, per legítims que fossin, que perdés la capacitat de defensar interessos generals –no sempre del tot compatibles amb els propis i particulars interessos- si això passés, el perill per al futur de Catalunya seria gran.
I com que això pot passar –això pot passar- cal fer un crit d’alerta. Als polítics, als mitjans de comunicació, a tots els que són capaços d’influir en la societat, a tots els que tenen una àrea de responsabilitat. Em direu “sobretot als polítics”. Potser sí. Però també als altres. No hem de caure en el defecte en què cauen alguns països que van malament, molt malament, on hi ha molta gent que diu “és culpa dels nostres polítics, que són dolents i són frívols i són egoistes”. Se’ls ha de dir que això només és mitja veritat, i que cal que la pròpia societat vegi en quin grau aquests defectes no els té ella mateixa.
Si des de la perspectiva de molts anys de govern i de molts anys de servei a Catalunya –no sé si sempre encertat, però sempre il·lusionat-, si des de la perspectiva d’un relleu personal –subratllo, personal- que jo mateix considero convenient i que desitjo, legítimament, que es produeixi en la línia del que ha estat i és el meu projecte de país, i que en el futur seguiré ajudant a defensar, si des de la libertat que tot això em dóna més que dels riscos i de les pressions polítiques que hi ha, o dels grans reptes econòmics, socials i tecnològics, us parlo de la necessitat de reforçar el sentit del bé comú i de la responsabilitat que tots –tots- hi tenim, és perquè crec que realment és la salut moral del país, és la capacitat de superar el cadascú a la seva, i d’il·lusionar-se i de pensar en el futur i de tenir ambició col·lectiva, és això la clau del nostre èxit o el nostre fracàs. Pot ser la clau del nostre èxit. Pot ser ben segur la clau del nostre èxit.
Encara que sigui repetitiu torno al començament del meu discurs, quan us deia que Catalunya durant els darrers 25 anys ha fet un formidable progrés. Tots els que des de fora en termes objectius analitzen aquests 25 anys diuen que Catalunya ha estat una success story. Una història d’èxit. Ho ha estat. Els catalans –els catalans- hem estat protagonistes d’una història d’èxit. Que fins i tot ha tingut aspectes positius més enllà de nosaltres, en el conjunt de l’Estat, a Europa, en la imatge del que en el Món pot ser una identitat demogràficament modesta però creativa. Doncs bé, si això és així, vol dir que som capaços de seguir fent coses ben fetes. De defensar el que som i el que hem estat –de seguir essent catalans-, de ser una societat integradora i cohesionadora, de resoldre bé els desafiaments tecnològics, econòmics i socials, d’assolir un alt nivell cultural i cívic. Els catalans, els sis milions de catalans, els ara ja sis milions llargs de catalans, som capaços de fer això. I de fent-ho ser un referent per a molts. A condició que tots plegats –des dels polítics a la societat civil- sapiguem defensar-nos de la immediatesa, del cadascú a la seva, de la manipulació del bé comú en profit propi. Fins i tot -especialment els polítics- de la manca de coratge.
Us desitjo un bon 2003. Sobretot desitjo que l’any que ve i els anys que vénen tots plegats siguem capaços de construir un gran país. Un petit gran país. El país dels nostres somnis, també dels meus.
Gràcies per tot.
