Sóc el President de Catalunya, en altres paraules, el President del Govern Autonòmic de Catalunya. Un càrrec polític similar al del Governador d’Illinois o de Califòrnia o, per se més precisos, similar al del Primer Ministre de Quebec. I ja sabeu que ni el Governador de Califòrnia ni el Primer Ministre de Quebec poden prendre decisions de sí o no a la guerra contra l’Iraq.
No sóc tan pretensiós. Però per una banda jo m’autodefineixo de vegades com a patriota europeu, i em neguiteja tot el que té a veure amb Europa, a la seva economia, al seu progrés social, a la seva posició i al seu pes en el Món. El meu desig és que Europa sigui una entitat política, econòmica i cultural poderosa.
D’altra banda, jo he cregut sempre en això que en diem “The West”, que ve a ser, en molt bona part, la suma o almenys l’entesa entre els EUA i Europa. Crec que bàsicament tenim a single cultural heritage. Crec en els valors del “West” i crec que “The West” està en condicions d’afavorir el progrés econòmic i social del Món, i el progrés també de les llibertats col·lectives i individuals arreu del Món.
El que s’ha fet més evident durant aquests últims dos anys, és que “The West” està en perill d’esberlar-se. Però això ja venia d’abans, fins i tot abans de l’11-S alguns ja parlaven de the end of the West.
Volia venir a parlar d’això aquí la tardor de 2002, i a aprendre’n més de primera mà. Però l’11-S, i tot el que ha vingut després, ha provocat uns ajornaments i ara les coses han canviat respecte a l’estiu de 2001. Que ara tot estigui dominat pel tema de sí o no a la guerra contra l’Iraq. Això és urgent, més urgent per a la opinió pública que la discussió sobre les raons subjacents de l’esquerda creixent entre Europa i els Estats Units.
Com els deia, ja fa uns quants anys que es presentaven algunes tendències al principi més culturals que polítiques que distancien els EUA d’Europa. Una d’aquestes tendències és la creixent secularització europea. Europa ha estat definida com a post God society, o a post christian society. La religiositat s’ha intensificat molt als EUA. Europa és relativist i secularist, els EUA són religiosos i moralistes. Això dit en termes generals, perquè és cert que la societat americana no és uniforme sobre això. Però com a evolució de fons aquest canvi s’està donant, una separació basada en criteris religiosos i morals. Això té conseqüències en el concepte de la família, en el concepte de la responsabilitat personal i en la imatge del propi país. Té conseqüències en el camp dels valors. I els valors acaben influint en la política.
En els últims anys s’ha produït un altre fenomen de fons. Europa és cada cop més conscient que els EUA han pres la iniciativa en quatre camps capitals: l’econòmic, el tecnològic, el militar i el cultural (almenys en el sentit que són els Estats Units els que han creat la cultura de masses més universal). Són els quatre camps que fan d’un país, si en tots quatre és superior a la resta, una superpotència mundial. Això crea inquietud no a tot el Món ni a tota Europa (per exemple, no en els països europeus excomunistes), però sí en els països que constitueixen el nucli dur de la UE. Això fa que es parli amb alarma de superpower, d’imperi, d’unilateralisme, d’hegemonia.
També s’ha dit que a vegades els Estats Units, en tant que superpotència, no han tractat els seus aliats amb prou esperit de persuasió -i fins i tot, a vegades amb arrogància. Un exemple d’això ho són les recents declaracions de Rumsfeld qualificant França i Alemanya de vella Europa, que no són gens afortunades, i no ajuden a entendre’s (a més de respondre, crec, a una idea equivocada). Encara que sigui just dir que són l’altra cara de la moneda del sentiment de superioritat intel·lectual que exhibeixen alguns europeus mal informats i pretensiosos.
Més coses han passat aquests últims temps que han enterbolit les relacions entre els EUA i Europa. Em refereixo a la intensificació del conflicte entre Israel i els palestins. Ningú no pot negar que qui més es va esforçar en trobar una solució fou el President Clinton al final del seu mandat. Però la impressió a Europa –sobretot d’ençà de l’Intifada- és que els EUA podrien haver fet molt més per a resoldre aquest problema tan dolorós. Molt més en el sentit d’haver pressionat més sobre Israel (i també sobre Palestina). Aquest és un sentiment molt general a Europa, del qual fins i tot participem de vegades les persones que, com jo mateix, hem estat i som prosionistes, és a dir, ferms partidaris de l’estat d’Israel i admiradors de la construcció d’aquest estat. Jo sóc conscient de l’extrema dificultat del problema. Ni els israelians ni els palestins ho fan fàcil. Però també sóc conscient que només els EUA podran imposar la pau, o, si més no, ser un pacebroker molt potent. Els europeus podem ajudar, però la nostra capacitat de pressió política és petita.
Això també ha resultat en una fricció afegida entre Europa i l’opinió pública dels EUA, on a més sovint es recorda que l’Estat d’Israel en part és fruit de l’antisemitisme bàrbar d’alguns països europeus.
Això se’m feu molt evident ara fa un any, en el curs d’un sopar a San Francisco. Havia de parlar davant personatges importants del món polític, financer i universitari. A mig discurs em vaig adonar que no anava per bon camí. Jo havia expressat, i molt sincerament, la meva condemna per l’11-S, i havia esmentat la posició inequívoca d’Espanya i del seu Govern, i la també inequívoca del Govern de Catalunya, i havia felicitat els presents per l’èxit de la campanya de l’Afganistan, després vaig cometre dos errors greus. El primer fou citar el President Bush que poc abans havia dit: “hem de lluitar a fons i sense treva contra el terrorisme, però ens hem de preguntar per què hi ha tanta gent que ens és tan contrària”. No era una frase meva, era del President Bush, dita poc abans del meu viatge a Califòrnia. Tanmateix vaig notar que aquella frase no era ben rebuda pels presents. El cas és que jo, probablement perquè, com he dit, sóc pro sionista i un amic de sempre d’Amèrica, vaig seguir per la via de la imprudència i vaig subratllar que només els EUA poden resoldre el contenciós àrabo-israelià. Per tant, els Estats Units hi tenen una responsabilitat una mica especial. Un dels meus acompanyants –aquell dia i també avui- el Ministre d’Universitats de Catalunya, va fer un estossec prou manifest per a que finalment jo m’adonés que estava prop del precipici. En tot cas una cosa és certa: aquest problema o el resoldran vostès, els americans, o no el resoldrà ningú. I sense resoldre això no és possible la pau a l’Orient Mitjà. I l’aproximació i l’entesa necessàries amb el món musulmà no seran possibles.
No sabem si hi haurà guerra contra l’Iraq o no. Tots desitgem que s’eviti la guerra. Però, per si hi ha guerra, és bo recordar que per un moment va semblar que la guerra del Golf, un parell d’anys més tard, anava a fer possible la pau a l’Orient Mitjà: era l’època de la Conferència de Madrid i dels acords d’Oslo. Tots ells impulsats pels EUA. Si ara hi ha guerra –que sens dubte crearà un molt perillós trauma en el món àrab i musulmà- els EUA estaran obligats a considerar un acord de pau entre israelians i palestins com una qüestió d’alta prioritat i un deure moral.
És evident també, encara en l’àmbit cultural i dels valors, que des de fa dècades, i potser des de sempre, en els EUA ha estat prevalent l’esperit de la frontera i la predisposició a acceptar el risc i a Europa el de la seguretat i la protecció, i això finalment produeix societats molt diferents. Europa posa l’accent en l’anomenat Estat del Benestar, per cert anomenat a França Etat Providence, un nom al meu entendre molt desafortunat, perquè dóna a entendre que les persones no s’han de preocupar d’elles mateixes ni de responsabilitzar de res. És contra això que alguns polítics europeus miren de reaccionar, especialment a Escandinàvia. I també Tony Blair, que critica -i cito textualment- els que potser pensin que és “un deure incondicional de l’Estat de subvenir a totes les necessitats i assegurar la seguretat de tothom… i que a canvi els individus no haurien de fer res” (Article de Blair a Le Monde del 14-11-02)
Malgrat aquesta reserva que es pot fer a l’Estat del Benestar crec que el model social europeu és bo, perquè combina potser millor que cap altre la capacitat de crear riquesa i de repartir-la equitativament. Només cal trobar la manera de no caure en la manca de responsabilitat i en el laxisme. I probablement també tingui un altre inconvenient: és un sistema que no fa una política de poder. És el que alguns analistes han dit durant aquests últims mesos: els EUA fan política de poder (són seguidors de Hobbes) i en canvi els europeus volen aconseguir a través del diàleg la perpetual peace que preconitzava Kant en un marc polític i social de benestar i ben protegit.
Això estaria molt bé a condició que s’acceptés la conseqüència d’aquesta opció, que és la pèrdua de pes en el Món. Com deia abans, els EUA han esdevingut una superpotència mundial per la seva superioritat econòmica, tecnològica, militar i cultural. En tots aquests camps s’han distanciat d’Europa. Per què? Perquè han tingut una doctrina i una voluntat orientades a això, i Europa no.
Cal dir que Europa en alguns casos ha demostrat ser capaç de competir amb els EUA. Un dels exemples més brillants d’això és la notícia apareguda fa poc dient que Airbus el 2001 (i també el 2002) ha venut més avions que Boeing. Això era impensable fa pocs anys. I d’exemples així n’hi ha més. I alguns espectaculars. Però en conjunt –i sobretot en el camp tecnològic i en el militar- l’avantatge americà no solament és molt gran. Va augmentant.
Aquesta preponderància és el resultat d’un procés històric produït durant el segle XX. Europa n’és conscient. I això crea un cert ressentiment. Europa es queixa d’unilateralisme, però de vegades ha d’admetre que la causa de l’unilateralisme és la manca de resposta per part d’Europa. No hi ha prou força militar i tecnològica. I, cosa que encara és pitjor, sovint una manca de voluntat i, per tant, de capacitat. Això pot induir l’arrogància americana, a part d’unilateralisme, i acabar finalment en una esquerda cada vegada més gran.
Això ara ha portat a molts desacords: el protocol de Kyoto, l’acord sobre les mines personals, l’International Criminal Court, l’acció contra l’AIDS, la doctrina del preventive attack, la pena de mort, la ja esmentada política a l’Orient Mitjà. Jo sóc capaç de, fent un esforç de comprensió, entendre algunes de les posicions americanes. Però cal fer un esforç i, mentrestant, el rift s’eixampla.
En els darrers tres o quatre anys, també s’ha produït un altre fet que ha pertorbat les relacions entre els EUA i Europa, i que és un canvi en la percepció del perill. Pel que fa al terrorisme, ara els ciutadans americans se senten més amenaçats que els europeus. I se senten més obligats a combatre’l. La relació d‘amistat entre Amèrica i Europa es tensa en la mesura en què els americans potser pensen que els europeus pensen: “Això és un problema americà”. A la inversa, la reticència europea es veu reforçada en la mesura en què els europeus potser pensen que l’únic objectiu de la política americana és consolidar la seva hegemonia i el seu control del món i de la Unió Europea. De fet, és bastant natural que els EUA vulguin consolidar la seva hegemonia. Però com ho vol fer? D’una manera molt imperial, molt pel seu compte, amb molt poc diàleg? Com tenen planejat comportar-se els EUA a Àsia, per exemple, que d’aquí a poc representarà el cinquanta vuit per cent de la població mundial? O a Europa?
Tornem el cas d’Europa, que és el que ens interessa més. Hi ha la idea generalitzada que als EUA no els agrada l’enfortiment de la Unió Europea —que és un destorb. Oficialment, els EUA sempre ho han negat, i jo vull creure que són sincers perquè, entre altres raons, com ja he dit abans, crec que és bo per als EUA que hi hagi una Europa forta. Tanmateix, també és veritat que hi ha hagut ocasions en les quals els EUA han pressionat la UE d’una manera incompatible amb el reforç de la identitat política i econòmica d’Europa. Això va passar amb l’euro i, ara fa poc, ha passat, per exemple, en relació amb la qüestió turca.
Hem arribat a un punt molt perillós. Crec també que el conflicte amb l’Iraq pot tenir efectes molt negatius. I que és urgent que Europa i els EUA mirin de reconstruir una relació basada en més comprensió mútua.
Imaginin-se que els EUA fan ells sols i unilateralment la guerra. L’efecte sobre la relació amb Europa seria devastadora. Però imaginin-se també que finalment per la pressió europea els EUA haguessin de renunciar a l’atac i d’acceptar la continuïtat de l’statu quo actual, plenament. Això deixaria també una tremenda ferida, molt i molt greu, en les relacions entre els EUA i Europa.
No fa gaire The Economist deia que: “the superpower needs to make a greater effort to consult its allies and persuade them to support it”. Per altra banda els EUA han de meditar si els convé o no estar sols en el Món. Molts Imperis han acabat malament per l’overstretching. Overstretching territorial o simplement d’excés d’enemics (i de pocs amics). La consideració d’aquests dos punts per part dels EUA –la necessitat de consultar més i el perill de l’overstretching- podrien ser una oportunitat per Europa i per “The West”. Però això requereix que Europa faci l’esforç d’esdevenir ella també una potència de vocació mundial. Que accepti les responsabilitats polítiques, financeres i militars que això comporta.
Com a europeu, m’agradaria que Europa emprengués aquesta direcció. Però de moment no ho fa.
Fa poc, això s’ha fet evident una vegada més. Hauria estat molt més positiu que en lloc de l’acord franco-alemany al qual es va arribar fa dues setmanes, i la carta més propera a la postura americana emesa la setmana passada per vuit caps de govern, Europa hagués estat capaç de formular una proposta conjunta, encara que això hagués implicat un cert grau de desacord amb els EUA. Tenia en compte el fet que cal evitar dos possibles escenaris desastrosos: una guerra al marge de les Nacions Unides o contra la voluntat d’aquestes, o que, al contrari, no es fes res de res i Saddam continués com sempre.
Una proposta europea d’aquesta natura seria positiva, i si se la fes amb convicció i sentit de la lleialtat, podria contribuir a restablir una relació més equilibrada entre els EUA i Europa. Però una relació més equilibrada requereix que es donen dues condicions més.
D’una banda, requereix una voluntat positiva per ambdues parts de comprometre’s l’una amb l’altra, cosa que està en total contradicció amb les declaracions de Rumfeld, amb el diàleg insuficient denunciat per The Economist, o amb la postura d’alguns sectors francesos que veuen l’acord franco-alemany com una oportunitat, diuen, de desestabilitzar els EUA. No entenc gaire bé què volen dir amb això de la desestabilització, però és evident que no indica pas una cosa positiva. D’altra banda, requereix, per part d’Europa, un esforç ràpid i de gran abast en els àmbits polític, militar i tecnològic. Sense això, potser Europa aconsegueixi, pel que fa als EUA, fer-los la traveta. Però poca cosa més.
Òbviament, Europa té molts punts forts importants.
Un punt fort d’Europa és que va consolidant la seva unitat política. I que l’ampliació la reforça. I que és el primer mercat del Món i que la seva economia és realment molt forta. I que Europa practica una intensa política de cooperació amb els països menys desenvolupats. Però, què és el que no té de bo?
Preciso: el que no té de bo Europa és allò que afecta la renovació de l’entesa amb els EUA.
Ara l’antiamericanisme és fort a Europa. En certa mesura, sempre hi ha estat present, i per raons diverses: raons ideològiques (el comunisme, el feixisme, segons quins nacionalismes), raons de diferències culturals i fins i tot raons d’arrel religiosa.
Des de 1945 s’han anat repetint les onades d’antiamericanisme, amb la participació de sectors diversos, no tots ni comunistes o marxistes, però molt atiades per la Unió Soviètica. Sovint l’objectiu declarat no era el que s’esgrimia. Per exemple, com explica el politòleg italià Giovanni Sartori, els pacifistes antinuclears dels anys 50 el que realment volien no era la pau, sinó que la Unió Soviètica tingués el temps necessari per a construir el seu propi arsenal nuclear a utilitzar, arribat el cas, contra Occident.
Després de la caiguda del mur de Berlín això és una mica diferent, però en el grau en què les grans mobilitzacions antiamericanes de 1945 a 1990 tenien també un component de demanda d’un model social diferent del pròpiament occidental –del qual els EUA són l’expressió màxima – aquella antiga militància es torna a mobilitzar. Ara no disposa del suport de la Unió Soviètica però, precisament perquè ja no existeix, el comunisme ara pot incorporar sectors nous, per exemple tots els que temen els efectes de la globalització.
Apart d’això abans he fet esment d’un tema. A més d’ocupar-se en una política de democràcia, en el creixement econòmic i en el progrés social, Europa ha d’estar més predisposada a fer una política de poder. hi ha la manca de voluntat europea de, a més de fer com abans he dit, fer també una. A hores d’ara igualar la potència militar dels EUA (i en gran part la tecnològica) està fora de l’abast d’Europa. Però està al seu abast assolir un nivell que els EUA no puguin ignorar.
És clar que tot això requereix que tant els EUA com Europa estiguin convençuts que convé refer “The West”, que convé evitar que es desfaci, i que hem de mirar endavant cap a un futur de cooperació i confiança mútua.
