Per altra banda, he contribuït tant com he pogut al progrés democràtic, econòmic i social d’Espanya. Sovint la nostra contribució ha estat molt important, en alguns casos fins i tot decisiva. En conjunt hem estat sempre una garantia d’estabilitat i de governabilitat, les dues necessàries primer per a fer reeixir la transició democràtica i després per a donar continuïtat a la política de progrés en general que hi ha hagut a Espanya i d’integració a Europa. I també per fer possible la creació de l’Estat de les Autonomies i el reconeixement de la personalitat de Catalunya.
Però tot això ho tinc situat en un marc més ampli, l’europeu, que per mi no és només una superestructura, sinó un molt fort sentiment d’identitat. Sóc europeista des de molt jove, quan era molt difícil ser-ho a Espanya, i no només a través de la barreja d’idealisme i de pragmatisme de Schumann, d’Adenauer, de de Gasperi i de Jean Monnet, sinó a través també de l’utopisme de Coudenhove-Kalergi i del seu llibre de l’any 1923, titulat “Paneuropa. Vers les Estats Unis d’Europe”.
Els dic tot això per a que comprenguin quina és la meva actitud mental i fins i tot el meu sentiment i també la meva orientació política. És justament perquè sóc molt europeista que dintre de les meves possibilitats intento que Europa reflexioni sobre ella mateixa i sobre el seu paper en el Món des de la no complaença. Tant és així que la meva primera idea per al conferència no era “Punts forts i punts febles d’Europa”, que és una mica insípid, sinó, amb interrogant, “Es Europa decadent?”. Un títol amb un punt de provocació. No ho he fet perquè després de tot allò que es va dir de l’Europa nova i la vella –tan desgraciat– d’entrada no vull fer meu cap argument ni cap expressió que s’hi assembli. I també perquè hi ha a Europa alguns cultivadors sistemàtics i satisfets de la tesi de la decadència europea.
Jo no participo d’aquest parti pris, però sí que m’interrogo. I els europeus en general ens hem d’interrogar. Amb el ben entès en el meus cas, que si després d’analitzar-ho a fons haguéssim d’arribar a la conclusió que efectivament a Europa es donen alguns factors de decadència ja els avanço que la meva resposta seria, dintre de les meves possibilitats, reaccionar i de cap manera acceptar-ho resignadament.
Per començar vull afirmar ben rotundament una cosa: Europa –en bona part a través de la Unió Europea- de 1945 ençà ha estat una història d’èxit. Érem un continent dividit i arruïnat. Amb democràcies acabades d’estrenar a Alemanya i Itàlia. Amb dictadures a Portugal, Espanya i Grècia. Que arrossegava una història negativa de confrontació interna. Un continent en el qual molts països estaven sota el jou totalitari militar i polític de la Unió Soviètica. Un continent que havia perdut decisivament pes en el Món. D’aquesta situació hem passat a ser el primer mercat del Món i a una integració molt accentuada de les economies estatals. Hem tingut un formidable creixement econòmic, que ens ha permès reduir en gran part el gran desequilibri econòmic entre Europa i els EUA de després de la guerra. I això ens ha permès crear un Estat del Benestar molt avançat.
Crec que sense cap mena de petulància podem dir que avui Europa té el millor sistema social, econòmic i polític del Món. És el que millor combina tota una sèrie de factors positius (és a dir, segur que els EUA o Àsia ens superen en determinats aspectes, però el nostre sistema és en conjunt el més equilibrat, el més just i el més harmònic). Factors com la creació de riquesa, distribució d’aquesta riquesa, seguretat social, respecte del medi ambient, protecció de les minories i aplicació dels drets humans, igualtat de gèneres, etc… I tot això sense parlar de la pena de mort o del sistema penitenciari. Fins i tot Europa –tot i fent molt menys del que hauria de fer- es preocupa més pels països del Tercer Món que la resta de Continents. De fet la majoria de països no europeus volen ser com Europa. Valoren més que cap altre el model europeu.
Després del que els he dit comprendran la meva crítica als plantejaments que s’agrupen sota el lema de “Una altra Europa és possible”. Són moviments poc o molt vinculats amb les protestes antiglobalització, però ara no entraré en la polèmica altermundialista. Només parlant d’Europa pregunto: quina altra Europa és possible?” Es segur que Europa ha de canviar en alguns aspectes. I ho ha de fer, crec jo, perquè si no ho fa no podrà conservar, i menys millorar, el model que ara és el seu. Però desconfio molt dels que volen una altra Europa que no veig ningú que em digui com la volen ni em donin indicacions sobre la seva viabilitat. I en desconfio més perquè trobo en el que diuen moltes contradiccions i molta confusió.
A aquesta història d’èxit de la U.E. s’han afegit recentment tres iniciatives possibles només a partir dels èxits anteriors consolidats: l’euro, l’ampliació i la proposta d’una Constitució europea. L’euro ha tingut efectes molt benèfics per a tota la U.E., i especialment per alguns països, com és el cas d’Espanya, si bé no ha impedit un cert estancament de l’economia europea. L’ampliació a 25 Estats, i després a 27, comportarà amb seguretat problemes pels nous membres i també pels antics, però representa un notable increment de població i de territori i un important potencial de creixement. Consolidarà la Unió Europea com a primer mercat mundial. I l’ampliació territorial (la de l’any que ve i la que seguirà amb Romania i Bulgària), amb la sortida al Mar Negre incrementarà el valor geopolític de la Unió. Sobretot demostra que la UE és capaç d’assumir el repte de la seva responsabilitat històrica. Una responsabilitat que no podia defugir. Finalment no sabem com quedarà el projecte de Constitució, però era impensable fa poc temps que es pogués tenir una proposta així. Com a català he de dir que el projecte de la Convenció em decepciona en un parell d’aspectes per nosaltres molt importants, però globalment el projecte representa un progrés molt important cap a la integració.
O sia que cap d’aquests tres fets és ja del tot un èxit, però tot tres posen de manifest un dinamisme i una capacitat d’iniciativa formidables. Contribueixen a consolidar la història d’èxit que ha estat la UE.
Hi ha més èxits, especialment en el camp econòmic. La fusió recent entre Air France i KLM és una altra mostra d’aquesta vitalitat com ho fou fa un any que Airbus superés clarament Boering en el camp de l’aviació comercial. O la superior potencia de la telefonia mòbil europea respecte a l’americana. Entre molts altres exemples que podríem posar.
Per què doncs parlem de punts forts i febles? Per què un patriota europeu com jo inicia aquesta reflexió amb un punt d’angoixa? Per què em pregunto si hem de canviar quelcom o no en les idees bàsiques i els valors principals que inspiren l’acció política, social i econòmica europea?
Personalment m’endinso en aquesta reflexió perquè crec que hi ha a Europa alguns signes de perillós estancament i alguns mecanismes mentals grippés. Es una reflexió que no pot fer-se només en el camp de la pràctica política o econòmica, sinó també en el de les idees.
Hi ha un primer punt feble, extremadament greu: el demogràfic. Amb l’excepció quasi única de França (i en part dels escandinaus) cap país europeu durant els darrers 40-50 anys s’ha plantejat seriosament aquest problema. La frivolitat amb que aquest tema en general ha estat tractat a Europa és impressionant. Fins i tot en alguns països –Espanya, per exemple- s’ha qualificat de reaccionari parlar-ne. En part això s’entén com a reacció provocada per la retòrica natalista –més retòrica, subratllo, que política- del franquisme. O en general de les dictadures europees. Però no deixa de ser una reacció equivocada i poc racional, perquè és evident que finalment la demografia és determinant. Ho és pel número d’habitants, i ho és per la distribució de les edats. A una societat envellida li costa reaccionar. Té poc dinamisme.
Els embafaré amb algunes dades. Són necessàries per a fer-se càrrec de la gravetat del problema. L’any 1950, Europa, incloent-hi Rússia, és a dir, llavors la Unió Soviètica, tenia 545 milions d’habitants i representava el 21,2% de la població mundial. El 2000 havia passat a 707 milions i el 12% i la previsió per al 2050 és de 603 milions i el 6,4% (llevat que es produeixi una molt forta reacció de la natalitat i sense comptar amb la immigració, que evidentment pot modificar de manera notable aquesta última xifra). Aquestes mateixes dades aplicades a l’Àsia són 1.399 milions i el 55% el 1950, 3.672 i 60,6% el 2000 i 5.425 i el 58,2% el 2050. Per als Estats Units i el Canadà, són 172 milions i el 6,8%, 314 i el 5,2% i 438 i el 4,7%. Per la seva banda, l’Amèrica Llatina puja en nombres absoluts però perd percentatge (el 9,2% el 2050) i l’Àfrica puja en tots dos aspectes (el 21,1% el 2050).
És a dir que Europa seria l’únic continent que no sols baixés en percentatge, sinó també –i molt– en nombres absoluts. I això és el més greu.
Ho repeteixo: tot això sense comptar-hi la immigració. I tenint en compte que una possible reacció de la natalitat és molt lenta. Els seus resultats són a llarg termini. Malgrat tot, cal intentar que hi hagi aquesta reacció, perquè el fet d’intentar-ho, i el fet que hi hagi un cert increment de la natalitat, indica confiança i dinamisme. Rejoveneix mentalment.
Em tornaré a referir després a la immigració.
Un segon punt a analitzar –encara que menys greu i més reversible que el demogràfic –és el del relatiu estancament econòmic europeu si ens comparem amb els EUA i Àsia. L’economia és on hi ha menys desequilibri entre els EUA i Europa, i tot i el seu progrés espectacular Àsia encara és lluny de nosaltres. I com ja he dit som el primer mercat del Món. Però la idea que Europa podria substituir Amèrica com a màquina de tren ha resultat errònia. Potser només de moment. Però hi ha alguns aspectes de l’economia europea que fan pensar que això podria ser bastant permanent. Potser estructural.
Permetin-me que m’aturi en alguns d’aquests punts, i que ho faci emparant-me amb arguments d’autoritat de gent no sospitosa d’americanisme. Que els citi, per exemple, el comissari Solbes, que deia fa poc: “Europa creix menys que els EUA perquè els americans treballen més hores al dia, més dies a l’any i més anys a la vida”. I això mateix ve a dir el ministre alemany d’Economia i Treball Wolfgang Clement. O que em refereixi a l’argument d’un demògraf francès, Michel Godet, que diu: “En économie on appelle cela la règle du 3,2,1. A savoir 3% de croissance pour les EUA, 2% pur l’Europe et 1% pour le Japon. Fait majeur: la moitié de l’écart constaté provient du facteur démographique et ce décalage démographique va se creuser.” Una vegada més el factor demogràfic pesa.
Un altre punt a considerar és el superior desenvolupament tecnològic dels Estats Units. En realitat el factor R+D europeu en conjunt és alt. Però a la RxD d’aplicació industrial, agrari, etc., i al conjunt de la recerca diguem-ne civil els americans hi poden sumar la recerca militar. I aquí el desequilibri és immens, i creixent. I vostès saben que la investigació militar té una gran repercussió en el camp civil. Després em tornaré a referir a la recerca militar.
Se sol dir també que la capacitat dels EUA de captació de cervells és molt superior a l’europea. Això és cert i és un molt bon actiu dels EUA, encara que segons diversos paràmetres habituals hi ha força camps en que el nivell de la recerca europea no és gens inferior al nord-americà. El que passa és que la nostra recerca es preocupa més d’ella mateixa que de trobar solucions que generin riquesa. És a dir, a Europa hi ha menys proporcionalitat entre la generació de coneixement i la seva aplicació social.
La Unió Europea ha de treballar en aquest tema, i ho ha començat a fer a través de l’anomenat procés de Bolonya cap a la creació d’un espai universitari únic. Però aquest procés, molt central en la iniciativa pública i en la docència, fins ara no ha tingut prou en compte que el salt definitiu de R+D Europa no el donarà fins que el sector privat europeu se senti prou motivat per a involucrar-se més a fons en la recerca en els sectors tecnològicament i científicament més dinàmics. O sia que la superioritat dels EUA rau en bona part en el seu dinamisme empresarial, i en part també a un factor ideològic que després comentaré.
En tots aquests temes cal no limitar les comparacions als EUA i UE. Cal comptar amb Àsia, que tindrà un desenvolupament poderosíssim tant demogràfic com econòmic. Que pot tenir efectes positius per Europa, perquè hi trobarem nous mercats i hi pot jugar la carta de la deslocalització, però que pot crear sobre Europa un efecte pinça entre els EUA i Àsia. Àsia està esdevenint la gran fàbrica del Món, fins al punt que l’activitat febril xinesa provoca un intercanvi de mercaderies tan intens que ella sola, com deia fa pocs dies el President de Hapag Lloyd, ha reactivat el negoci mundial del comerç marítim.
I és bo recordar també que de les 10 ciutats del Món amb més publicacions científiques, quatre són asiàtiques (Tòquio, Pequín, Osaka i Seül).
L’anàlisi dels pros i contres de la UE obliga a analitzar l’anomenat Estat del Benestar. És un dels elements que fan del model europeu el de més qualitat. És una especificitat europea. Una bona especificitat, que ens dóna cohesió, seguretat, equitat i qualitat de vida. Per tant la seva defensa és una prioritat absoluta.
Això fa especialment preocupant que el nostre creixement econòmic no sigui més fort. Ja que l’especificitat europea és per vocació més cara (i més social), la nostra economia hauria de ser més competitiva que altres economies (sobretot l’americana). I ho és menys. I tot plegat constitueix una gran amenaça.
Val a dir que dintre d’Europa mateix hi ha alguns països que sembla que estan essent capaços de superar aquesta amenaça. Em refereixo als països escandinaus, que foren com un model per a molts fins els anys 70, que després la seva imatge de referent va minvar i que darrerament tornen a ser objecte d’especial atenció. Ho són perquè creixen econòmicament sobre una base estable, perquè han reformat i racionalitzat, almenys en part, el seu Estat del Benestar i perquè segueix havent-hi una bona col·laboració entre la patronal i els sindicats amb la mediació eficaç quan cal del Govern. Hi ha un intens debat social.
Són països a estudiar novament, tot i que ja d’antuvi sabem quina serà una de les conclusions: no es pot mantenir, i menys millorar el nostre Estat del Benestar sense més creació de riquesa (i sense més competitivitat). Més creació de riquesa necessària també per a que l’imprescindible increment dels ingressos tributaris sigui almenys en bona part no fruit de més pressió fiscal sinó de més riquesa.
La cimera europea de Lisboa de març del 2001 va marcar el bon camí amb la seva proposta que l’economia europea esdevingui la més competitiva del món el 2010. Una proposta que fou ratificada a Barcelona al març del 2002. Comptava amb la formació, les noves tecnologies, les reformes estructurals, més cohesió social. Però per desgràcia s’ha avançat poc en aquesta línia. Això es fa evident a través de l’estancament de la zona euro. Això és greu a curt termini, però més preocupants són les conseqüències a mig i llarg termini, perquè no s’estan posant les bases d’un gran i sostingut creixement.
Però segurament els nostres problemes no tenen només una causa tècnica o econòmica o política en el sentit superficial del mot. Són una qüestió d’ideologia i de valors.
En l’origen de l’Estat del Benestar, per exemple, hi ha uns valors. També en l’origen de la democràcia, tal com l’entenem. Valors molt centrats en la persona, i que per tant desemboquen en una actitud d’atenció i respecte a la persona i a la seva promoció, i per tant en la democràcia i la justícia social, i també en la solidaritat. Que porten també al dret a la seguretat davant dels riscos que la vida comporta (atur, malaltia, vellesa, o simplement desgràcia). I valors com el sentit del bé comú i de l’interès general. Tot això en el marc d’un producte històric en el que juguen un gran paper les identitats.
No tots són exclusius d’Europa. Molts d’aquests valors són també valors americans, però són viscuts amb intensitats diferents a Europa i als Estats Units. I amb resultats que no són idèntics.
Aquests valors són els que donen força a Europa. Per tant, convé que veiem amb quina intensitat els vivim. Que ens preguntem si ara són valors actius, impulsors, o si han perdut força o s’han deformat.
De moment, sí que es pot dir que hi ha hagut una evolució, en bona part fruit de l’èxit europeu, però que, malgrat això, té aspectes negatius. Una evolució que ha estat descrita amb una atenció especial en el cas concret d’Alemanya, però que amb matisos ha estat general.
Després del 1945 a Alemanya hi va haver el que podem anomenar una moral de reconstrucció. Aixecar un país enfonsat i humiliat, refer les infraestructures destruïdes i els habitatges, crear riquesa. Per fer-ho els alemanys van recórrer a la moral de la reconstrucció (i poc o molt tots els europeus). Una moral molt positiva i esforçada. Una apel·lació constant al bé comú. Després, quan ja havien reconstruït el país, fins i tot tornaven a ser riscs, van adoptar la moral de la distribució. Es van dir: “Som rics, és just que tothom gaudeixi d’aquesta riquesa”. Va ser una moral també molt positiva. Va ser un poderós motor col·lectiu. Però, un cop acabada la distribució –si més no conclosa en el sentit que la gran majoria de la població alemanya disposava d’un bon nivell de vida, de molta seguretat social i de moltes possibilitats de tota mena–, quina ha estat la nova moral de la societat alemanya? Ha consistit en una barreja d’individualisme i de reclamació constant de més benestar i sobretot de més seguretat social. I de més individualisme. També d’alguna cosa que una paraula italiana de difícil traducció defineix prou bé, «insofferenza”, és a dir, no poder “sofrir” res, ni un contratemps, ni una limitació, ni una molèstia. Tot plegat a portat a un elevat grau d’abandonament de la consciència del bé comú. “Vom Gemeinwohl spricht keiner mehr”, diu i repeteix Helmut Schmidt, i té raó. A Alemanya, i en bona mesura en molts països d’Europa.
És una moral que també es podria anomenar la moral de l’exigència. De l’exigència sempre insatisfeta.
Aquesta és, sens dubte, una moral poc productiva, poc ambiciosa, poc creativa. Que confia poc en un mateix. Per això el mateix Helmut Schmidt es queixava que a Europa no hi hagués ni prou Selbstvertrauen (confiança en un mateix) ni prou Risikobereitschaft (disponibilitat per al risc).
Tot això no és sols política. Són valors. I actituds, ètica i finalment ideologia.
Hi ha un altre terreny en que la ideologia i els valors tenen influència: el de la tecnologia, la recerca, la innovació. Hi ha molts camps científics en que Europa pot competir bé amb els EUA i amb el Japó. Però no en alguns que subratllo perquè són molt importants, extraordinàriament importants i molt influïts per la ideologia: el de la defensa i el de la genètica. En un percentatge alt la investigació en aquests dos sectors condiciona el grau de progrés científic i tecnològic.
Abans m’he referit ja a la importància de la recerca militar. És un camp en el que Europa en part no hi pot entrar per manca d’unitat política. Però en part no hi vol entrar. En part no hi pot entrar perquè és feble, i en part no hi vol entrar per pacifisme i també pel paper que creu que políticament i èticament ha de jugar en el Món. Probablement en aquesta sala hi ha persones que estan d’acord amb aquesta manera de veure les coses. En aquesta sala, i a tot Europa. I això cal tenir-ho en compte. Per tant, potser si que haurem d’acceptar aquest handicap. Però si l’acceptem, n’hem de ser conscients i veure si ho podem compensar per altres mitjans. En tot cas és un handicap que podria ser no tan gran si els pressupostos que els diversos països europeus dediquen a la recerca militar s’ajuntessin en programes comuns i ben coordinats.
Però jo trobo més impressionant la reserva davant de la genètica. Més significatiu. En això hi ha en segons quins temes una oposició de les Esglésies, encara que no sols de les Esglésies i això no ens ha de sorprendre perquè es tracta de qüestions d’una gran profunditat moral. El que sorprèn més és la oposició a altres desenvolupaments científics que fins ara semblaven més neutres. Un exemple aclarirà el que vull dir. Concretament el dels aliments transgènics que agafo com emblemàtic. Vint-i-quatre premis Nobel i 3.041 científics de tot el món han signat fa poc un document afirmant que els aliments transgènics no perjudiquen la salut. No calia aquest document, perquè en realitat ja fa temps que ho sabem. Però rebla el clau. I malgrat això segueix havent-hi una ferotge oposició política, social i fins i tot de vegades acadèmica. Jo podria entendre que ens oposéssim als transgènics per motius econòmics o de patents a fi d’evitar una superioritat americana perillosa per a l’agricultura europea. I potser és d’això del que es tracta. Tots poc o molt ja fa temps que ens hem apuntat al proteccionisme agrari europeu, també jo. Hipòcritament, perquè entrem en contradicció amb altres discursos que fem. Per tant això no m’escandalitzaria. El que em preocupa és que ho fem amb uns arguments que frenen o anul·len la nostra capacitat de recerca. I també em preocupa que aquest exemple –n’hi ha més- posa de manifest allò del que com abans he explicat es queixa H. Schmidt, la falta de “Risikobereitschaft” , de disponibilitat pel risc. I això és segur que frena el progrés.
Una última observació sobre aquest tema: el manifest dels 24 premis Nobel i dels 3.041 científics l’he hagut d’anar a buscar a la web d’una revista científica (________). No l’he trobat a la premsa escrita diària. A França concretament he vist alguns articles força objectius sobre el tema (sobretot arran de les últimes decisions de la Comissió Europea), però de molt les opinions que el lector francès rep més abundantment sobre això són les de José Bové. I França no és en això una excepció.
No es pot fer una reflexió sobre Europa sense tractar de la immigració. N’hi ha que hi veuen la solució a la qüestió demogràfica amb totes les seves derivacions de necessitat de mà d’obra, de pagament en el futur de les pensions, fins i tot de més natalitat.
És evident que la pèrdua de població no es podrà evitar a curt termini només amb una política que afavoreixi la natalitat. Alguns països ho han intentat –França ho ha intentat sempre i, últimament, també els països escandinaus–. Però són processos molt lents. Amb tot la reacció de la natalitat s’ha d’estimular a través d’una intensa política familiar –com fan els països esmentats- perquè tenir més fills no és només una qüestió quantitativa, sinó també qualitativa. Indica confiança i dinamisme. Quan un matrimoni d’una certa edat té un fill canvia de mentalitat. Es rejoveneix. Torna a pensar en termes de futur, i no només de la retraite. Doncs això que passa a una parella passa també a un país.
Almenys durant les dues properes dècades la immigració serà un dels problemes més seriosos d’Europa, potser el més seriós. Per les implicacions socials i econòmiques, i també estrictament humanes que comporta. I també identitàries. Què vol ser Europa des del punt de vista cultural i de la pròpia identitat?
És un tema del qual massa gent parla amb por. El uns tenen por del desconegut i de l’altre. Els altres tenen por de ser considerat poc progressistes. I a més hi ha en alguns sectors una mena d’angelisme. Un angelisme que cau fet miques en contacte amb la realitat i que obliga als polítics de govern d’esquerres –des del Ministre de l’Interior alemany Schilly fins al govern Blair i fins al govern suec- a prendre postures més exigents respecte a la immigració.
Per què té Europa tanta por a parlar d’ella mateixa? De les seves fronteres (després m’hi referiré), de la seva identitat, del seu paper en el Món? A parlar-ne i a actuar conseqüentment (que per cert, actuar conseqüentment voldria dir contribuir molt més al desenvolupament dels països originaris de la immigració).
En tot cas segur que d’immigració n’hi haurà. Europa ha de ser un bon país d’acollida, però també d’integració. Té Europa capacitat per a integrar bé 50, 60 o 70 milions d’immigrants al mateix temps que la població pròpia minva? Pot repetir-se a Europa l’experiència dels EUA, sens dubte positiva? Per cert que els EUA combinen una gran capacitat integradora amb una natalitat bastant alta. I en general amb un gran dinamisme.
Em va impressionar molt el que vaig sentir a dir a Jean Daniel (i que després ho he vist escrit). Li preocupava el futur de la identitat francesa. Jo personalment no la veig amenaçada, però ell expressava un cert temor. I es lamentava que hi havia quatre instruments clàssics d’integració francesa que darrerament o han desaparegut o s’han afeblit molt: l’Exèrcit, l’Església, els sindicalisme i l’escola. Repeteixo: la identitat francesa, i l’europea, són massa voluminoses, tenen massa pes històric i cultural, són massa potents per a que puguin estar amenaçades. Però poden perdre consistència i coherència. Amb pèrdua de força interna, però també com a actor a l’escena mundial.
El que intento és fer entendre que sobre molts temes –des de l’Estat del Benestar als transgènics o la immigració- Europa necessita una reflexió a fons, que no ha fet.
Europa necessita una reflexió a fons, que no ha fet. La que ha fet fins ara si de cas ha estat tècnica, de tècnica institucional o de tècnica econòmica. Ha reflexionat sobre els problemes econòmics i socials del dia a dia. Això també és necessari. Però insuficient. Fa pocs dies amb motiu del Fòrum Germano-Espanyol de Berlín, el Canceller Schröeder deia textualment: “Europa braucht eine neue Definiton seiner Rolle in der Welt”. Europa necessita una nova definició del seu paper en el Món. Indubtablement és així.
Fixin-se, per exemple, que fins fa molt poc, sorprenentment, Europa no s’ha plantejat el problema de les seves fronteres. Turquia probablement entrarà a la UE per inèrcia, sense que molts estiguin convençuts que és bo per Europa, i en gran part com a conseqüència d’una forta pressió americana. I ara, quina relació s’ha d’establir amb tots els països fronterers de la UE, els de Murmansk a Rússia fins al Marroc? Tot just ara fa poc s’ha iniciat la reflexió sobre Wider Europe, sobre l’Europa més àmplia.
I el conflicte de l’Iraq també ha posat de manifest una insuficiència de reflexió intel·lectual europea sobre la relació entre Europa i els EUA. L’abundància d’estudis del think tanks americans han contrastat amb l’escassetat de treballs europeus. La majoria d’ells, per cert, francesos. Fa de bo poder-ho dir aquí, a Sciences Po de París.
Aquesta reflexió ha de ser feta amb més llibertat d’esperit que la que generalment s’utilitza a Europa. Europa és massa presonera del políticament correcte. I de l’intel·lectualment correcte. De vegades fins i tot del científicament correcte. Fa pocs mesos en un dinar presidit per una molt alta personalitat política europea –de filiació socialista i aparentment propera als Verds– parlant precisament de temes científics i ambientals va dir: “Ara que estem sols ja podem dir que en aquests terrenys hauríem de canviar els enfocaments que estem fent”. Ara que no ens sent ningú. Em diran que això és habitual entre polítics, i és cert. Però també ho és que un país o un continent, en què aquesta actitud ho domina tot i dura massa, està condemnat a recular. I més encara si aquesta mateixa mentalitat domina en els mitjans de comunicació.
Si malgrat la prudència per a no caure en el catastrofisme i de no ferir cap susceptibilitat no puc evitar llençar alguns senyals d’alarma és perquè crec que efectivament hi ha motius d’alarma. Però també perquè crec que Europa té punts forts, té també cartes guanyadores. Abans ja n’he esmentat alguns. Ja he dit que és una impressionant success story.
Deixin-me dir-ne un, apart dels esmentats abans. Sembla que ressorgeix l’entesa franco-alemanya, que ha estat hivernada durant uns anys. Sense aquesta entesa la UE no pot progressar. Que torni a funcionar és una bona notícia. Però funciona de moment d’una manera que no inspira prou confiança i no li permet exercir plenament el lideratge. Amb tot és una bona notícia.
Potser també podria ser una bona notícia el fet que el conflicte de l’Iraq ha desvetllat l’opinió pública europea –de fa molts anys instal·lada en el conformisme i la comoditat- i li ha fet entendre els inconvenients de la divisió europea i la necessitat de crear una realitat política europea (molt més unificada que l’actual) capaç de si no fer plenament de contrapès als EUA d’impedir que s’imposi l’unilateralisme. Podria ser, encara que de moment les coses no van per aquí. Però França i Alemanya han de ser conscients que tenen en aquest sentit una responsabilitat molt gran.
Tots els Imperis tenen un límit, també els EUA. No sempre acaben fracassant per l’oposició d’un altre Imperi o d’una coalició d’adversaris. Sovint fracassen per “overstretching”, és a dir, per anar massa enllà en la seva acció militar, econòmica o simplement d’acceptació per part de la seva pròpia opinió pública. Això passarà també amb els EUA. De fet comença a passar. Quan això sigui ja del tot evident –també evident pels EUA- és quan Europa i la ONU i el multilateralisme poden tornar a jugar un paper. A condició que tant Europa com la ONU hagin preparat una proposta. No s’haurien de limitar a dir “ja ho dèiem nosaltres”, ja sigui per revengisme infantil o per incapacitat de recuperar la unitat. El Professor Touraine té raó quan diu –i ho va escriure fa pocs dies- que enfront dels seus fracassos els EUA només tenen un aliat important: la incapacitat dels europeus per actuar”.
Torno a dir que en tot això tot Europa té una gran responsabilitat, però sobretot la té França. Ha reclamat tot sovint el lideratge. Ara potser el podria tenir, però ha d’inspirar més confiança al conjunt d’Europa. No pot donar la sensació de que Europa és per ella una manera hàbil de recuperar un paper hegemònic que ella sola no pot jugar.
De tota manera no inspirar confiança no és un defecte només francès. És bastant general a Europa. I és que s’ha perdut el sentit de globalitat europeu. Em diran que jo estic aturat a l’època de Robert Schumann, d’Adenauer i de Jean Monnet. O més ençà, de Kohl, de Mitterrand i de Delors. Però el que em fa parlar així no és la nostàlgia, sinó el fet que ara l’actitud dominant a Europa és que cada Estat actua només en temes de beneficis a encaisser directement et immédiatement. Abans aquests beneficis directes també hi eren, però també hi havia una visió més de conjunt, més de benefici general. Ara no hi és.
Vull acabar referint-me novament al que deixa al començament: la història d’Europa dels últims 50 anys és una success story. No cal que els repeteixi tots els fets que justifiquen aquesta afirmació. Per això –perquè és una success story- i per voluntarisme segueixo creient en les possibilitats europees. Res no està mai perdut si no es dimiteix.
No sabem el que passarà en el món durant els propers 20-25 anys. És probable que l’unilateralisme americà fracassi. És possible que entre la Unió Europea i Rússia s’estableixi una aliança estratègica de gran transcendència. No sabem ben bé com jugarà Xina en el Món d’aquí 20 anys. No sabem com haurà evolucionat l’Islam. El que sí sabem és que passi el que passi Europa no se’n podrà beneficiar si abans ha dimitit o simplement no ha sabut resoldre ni els seus problemes ni els seus interrogants.
Merci de votre attention.
