Amb el deure de transmetre la consciència de pertànyer a una comunitat cívica a les noves generacions i a les noves gents que avui configuren una Catalunya diferent a la d’ahir.
Una Catalunya respectuosa amb totes les institucions, amb tots els símbols i amb totes les lleis del nostre ordenament jurídic. Una Catalunya que no necessita cremar res per a fer-se sentir i per a fer-se valer.
Per això la idea de Catalunya latent en l’acció del Govern comporta una visió de la societat catalana d’avui tal com és. Ni pensem en una societat ideal conformada per paràmetres del segle passat, ni, encara menys, ens mouen designis dirigistes cap a una societat utòpica. Som conscients que el projecte nacional de Catalunya només és viable si es fonamenta en un coneixement i en un respecte profund de la societat catalana tal com és.
I aquesta societat catalana és una societat plural, pels orígens de la seva gent, per la seva diversitat ètnica, per la seva varietat religiosa, per la seva heterogeneïtat social, per la seva disparitat política. és, en definitiva, una societat humanament més rica i socialment més complexa.
Cap acció col·lectiva, política o cívica, és possible sense reconèixer i reconèixer-nos en aquesta diversitat. I és en aquesta societat plural on hem de projectar el nostre llegat històric i cultural i trobar la manera d’assegurar la seva transcendència en unes noves condicions històriques.
Per orientar aquesta acció col·lectiva cal una idea política apropiada a la nova complexitat. El meu ideal polític, el meu somni català, és fer un país d’homes i dones lliures que se senti orgullós de les seves arrels i, sobretot, compromès amb el seu propi futur; que doni les mateixes oportunitats a tothom, vingui d’on vingui, sigui com sigui, pensi com pensi.
és la Catalunya de la llibertat i de la democràcia. Són els valors cívics bàsics que tothom ha d’acceptar i respectar per ser ciutadà de Catalunya.
és la Catalunya del treball, de l’esforç i del mèrit. Coherents amb la nostra millor tradició que ha fet del treball el principal vehicle d’integració social.
és la Catalunya acollidora, integradora i convivencial. Disposada a obrir les nostres portes a tothom que es comprometi amb els valors democràtics i estigui disposat a treballar de valent pel seu futur i a contribuir a l’esforç col·lectiu.
és la Catalunya justa i social. Una societat de benestar capaç de retribuir adequadament l’esforç del treball i de redistribuir la riquesa. Capaç de protegir de les adversitats i de protegir-se del conformisme social.
és la Catalunya, com dic, orgullosa de les seves arrels i de la seva identitat lingüística i cultural, oberta a noves veus, segura del seu futur.
Una Catalunya afermada en la seva singularitat lingüística i cultural i, a la vegada, oberta a la cultura universal. Més segura i il·lusionada pel seu futur que pusil·lànime en el seu present.
és, en definitiva, una Catalunya positiva, optimista, emprenedora, oberta al futur, conscient de les seves oportunitats.
és la Catalunya que ja ha après que la queixa, el lament pel que hauria pogut ser i no ha estat, o el posat antipàtic, no ajuden a avançar. és la Catalunya que sap que guanyarà el futur amb l’esperit emprenedor, l’esforç tenaç, la cohesió social i la unitat política.
I aquesta Catalunya –com a comunitat democràtica- vol decidir sobre els seus interessos col·lectius. A través de les institucions d’autogovern pròpies i participant al màxim possible en les institucions polítiques espanyoles i europees que conformen el nostre complex marc polític.
Les institucions d’autogovern han de servir aquesta il·lusió col·lectiva. Aquesta és la seva missió principal. No poden ser un fre, han de ser el catalitzador d’aquest gran esforç col·lectiu al que tots som convocats.
A una societat emprenedora, treballadora, rica en projectes i iniciatives, li corresponen unes institucions polítiques eficaces i eficients en la comesa de les seves responsabilitats i incentivadores de la iniciativa social.
és des d’aquesta perspectiva que volem orientar el desplegament de l’Estatut, més enllà de l’estricte compliment de les previsions jurídiques. és des d’aquesta perspectiva que cerquem el diàleg i l’acord social i polític en els grans temes de país, tal com els he exposat en parlar dels grans acords nacionals.
En definitiva, necessitem desplegar tot el nostre potencial humà, social i institucional, de manera que es desvetllin i s’aprofitin tots els talents. Només així aconseguirem que les oportunitats individuals es converteixin en un gran capital social.
No ens podem permetre que hi hagi encara massa joves que no completen la seva formació. Ni tenir un percentatge significatiu de població activa ocupada en tasques per sota de la seva qualificació. Ni que la positiva incorporació de les dones al mercat laboral suposi un sobreesforç per a elles i repercuteixi negativament en la vida familiar.
Ni que moltes iniciatives emprenedores i innovadores es vegin frustrades per obstacles burocràtics o per desconfiances rutinàries. Ni que es malmeti el cabal d’experiència laboral i vital de la gent gran, cada cop en més condicions de mantenir una vida activa més enllà dels límits legals.
La Catalunya d’avui es debat entre dues opcions: una opció conservadora que considera que el més important és preservar el benestar assolit; i una opció progressista que creu que aquest benestar d’avui només es podrà conservar i millorar si assumim el risc de ser plenament competitius en el món global.
La primera opció és un bitllet cap a la decadència, si volen cap a una confortable decadència. Però seria una mostra d’insolidaritat generacional inacceptable perquè suposaria la ruptura del pacte social que es compromet a assegurar el progrés humà generació rere generació.
La segona opció és un bitllet cap el progrés. De ben segur que no es tracta d’una opció tan confortable. Exigeix treball, risc, visió. Però és la única opció que pot garantir la millora del nostre benestar col·lectiu i la solidesa del pacte social intergeneracional.
L’opció de progrés necessita d’un nou esperit col·lectiu i d’una nova mentalitat que ens ajudi a superar alguns dels dilemes que ens paralitzen massa sovint i que, de persistir i enquistar-se, ens portarien a un carreró sense sortida.
Hem de crear el clima social propici per a què la innovació revolucioni el conformisme del pensament, les rutines col·lectives i l’aversió al risc dels instal·lats. No anem enlloc si perdem el temps enredats en falsos dilemes. No es tracta d’elegir entre llibertat i igualtat, sinó de crear les condicions socials per garantir la llibertat per a tothom.
Ni té sentit oposar drets i deures, sinó que hem de pretendre una societat de la responsabilitat en la qual a cada dret li correspon un deure. Ni podem elegir entre identitat i globalització, perquè si volem preservar la nostra identitat hem d’entendre i acceptar la globalització com una dada de la realitat.
Com tampoc podem triar entre competitivitat i benestar, perquè la condició del manteniment i la millora del benestar és ser cada cop més competitius. De la mateixa manera que hem de superar la paràlisi que provoca el dubte entre progrés econòmic i conservació del medi ambient.
Ni crec que estiguin oposades l’equitat i l’excel·lència. En tot cas ens hem de proposar associar a les polítiques d’equitat les polítiques de qualitat, que és el que ens permetrà arribar a l’excel·lència.
I si cal superar els falsos dilemes ideològics per poder pensar i actuar sense cotilles, també ens és necessari superar altres falsos dilemes més concrets.
No ens serveix per guanyar el nostre futur la vella dicotomia Barcelona/Catalunya. Perquè la Barcelona Gran és la condició necessària de la Catalunya Gran. Perquè la plenitud de la nació no l’assolirem sense sentir-nos orgullosos de la nostra capital i sense dotar-nos dels instruments polítics i de les infraestructures físiques que vertebrin sòlidament la diversitat del país.
Ni ens serveix per al futur restar presoners del dilema excloent entre Catalunya i Espanya. Perquè aspirem a una convivència harmònica i justa. Perquè el nostre horitzó, compartit amb els altres pobles d’Espanya, és Europa. Perquè la nostra ambició col·lectiva d’autogovernar-nos ha de comportar la capacitat de decidir a través de les nostres institucions i a través de la influència en les institucions espanyoles i europees.
Ni tampoc ens ajuda a avançar cap al futur la falsa elecció entre català i castellà. Perquè hem de fer de la nostra riquesa lingüística un actiu per a la defensa i l’impuls del català i un estímul per al trilingüisme que ens exigeix la nostra plena inserció en el món global.
Hem de tenir el coratge de ser lliures per imaginar el nostre futur. Això vol dir ser prou valents com per deslliurar-nos de la nostra imatge idealitzada.
A vegades sembla que enyorem ser una Catalunya admirada. Sobretot quan pensem que la nostra moral col·lectiva s’ha vist ressentida per les campanyes desfermades contra Catalunya arran del debat de l’Estatut.
Però només tornarem a ser un punt de referència si superem la Catalunya acomplexada, la Catalunya de la queixa permanent i del mal humor.
Si aquesta idea de Catalunya suscita un amplíssim acord social, la millor –la única- manera de fer-la realitat és el treball tenaç, continuat, obstinat. La Catalunya de l’esforç i del mèrit ha d’imposar-se a la Catalunya del lament i de la resignació, i a la dels que ho volen tot sense fer sacrificis.
Només farem nostre el futur si entrem en una fase de llarga durada d’acumulació de forces. és així, i només així, com farem més Catalunya, com farem la Catalunya Gran, capaç de ser la pàtria estimada de tots i cadascun dels catalans i les catalanes.
Com els he donat a entendre, en la meva lògica política hi ha una continuïtat necessària entre la normalitat de la governació ordenada i la consecució dels objectius socials i nacionals més ambiciosos. Sóc més partidari de la normalitat política que de l’excepcionalitat política.
Estic convençut que el progrés de Catalunya està vinculat a l’enfortiment institucional per la via del ple exercici de l’autogovern definit i fixat al nou Estatut.
Per això l’acció de govern del present i del futur que els he presentat pretén trobar el punt just entre la timidesa i la temeritat. Entre la timidesa que impedeix plantejar-se oportunament els problemes i que porta a la inacció o a l’acció retardada, i la temeritat que porta a actuar amb impremeditació i precipitació.
Persisteixo doncs en el propòsit d’aconseguir una acció de govern conceptualment ordenada, racionalment executada i càlidament oferta als ciutadans i a les ciutadanes de Catalunya.
