Bé, ara hi ha guerra i no hi ha aval i, per tant, aquesta guerra trenca la legalitat internacional, i aquesta guerra no hi hauria de ser, i ja que ha començat, s’hauria d’aturar. Aquesta és, diguem-ne, la presa de posició, diguem-ne…., substancial del Govern de la Generalitat, que és la mateixa que vàrem començar ja a exposar, concretament, el passat mes d’agost.
Jo ara no analitzaré les greus conseqüències de tot el que està passant, però que són greus i que haurem de mirar d’esmenar: les relacions trencades en aquests moments o, almenys, molt difícils entre els Estats Units i les Nacions Unides; entre els Estats Units i la Unió Europea –jo, evidentment, i nosaltres, hem sigut molt europeistes, i ho som, i ho seguim essent, però sí que sempre hem cregut que ens convenia, a més, tenir una bona relació, dintre d’aquest marc que se’n diu l’Occident, amb els Estats Units–, i, sobretot no entraré a analitzar una de les coses que ens preocupa més, que és la fractura que s’ha produït dintre de la Unió Europea. Això, en tot cas, queda per un altre dia.
Simplement, avui, el que vull dir és que no hi pot haver guerra en les condicions en què es produeix, de ruptura de la legalitat internacional, no hi pot haver guerra. Probablement, tindríem un debat molt més complicat si les Nacions Unides haguessin dit que hi havia d’haver guerra. Aleshores, segurament, hauríem tingut un debat molt més complicat. Però ara la cosa és molt senzilla: no hi ha aval de les Nacions Unides, no hi ha d’haver guerra. Això està clar.
I en aquest sentit vull dir que nosaltres hem votat sempre en contra d’aquesta guerra; quan ha calgut, doncs, en aquest mateix Parlament, a Estrasburg i al Congrés de Diputats –ahir mateix, encara, hi va haver un vot del Grup de Convergència i Unió contrari a la guerra. Per raons molt diverses: per raons polítiques, per raons ètiques i, sobretot, també, fiquem-hi, no oblidem això, per raons humanitàries, perquè encara que de vegades se’ns explica que això de les guerres, a partir d’ara, podria ser com un joc d’escacs, sabem perfectament que no és veritat, sabem que les guerres comporten morts, comporten destrucció, i comporten, a més, desolació, en el sentit més general de la paraula, no solament desolació física, sinó desolació moral, desolació psicològica, desolació, diguem-ne, social.
Dit això, permetin-me unes consideracions que espero que no puguin ser considerades massa…, simplement teòriques, però, sobre el que està passant, perquè, de tota manera, em fa l’efecte que fer un esforç de comprensió de les coses que passen és necessari, i crec que val la pena subratllar que aquí, per part de tothom, hi han hagut una sèrie d’errors de càlcul.
Diran: «Això…» Té importància saber el que ha passat, de tota manera, no?
L’error de càlcul dels Estats Units: un gran fracàs diplomàtic, un formidable fracàs diplomàtic dels Estats Units, per començar; una no-previsió, per part dels Estats Units, i una mica per part de tothom –tothom poc o molt n’està sorprès, positivament sorprès en molts aspectes, però sorprès; no, no els Estats Units, evidentment–; una no-previsió del que ha estat la reacció mundial i, evidentment també, tampoc, de moment, no sembla que es pugui produir aquella victòria ràpida i de guerra, diguem-ne, quasi neta –quasi neta– que sempre vol dir molts morts i molta destrucció, que havien previst. Per tant, hi han aquí uns errors que han estat compartits per la Gran Bretanya i pel Tony Blair. No sé si, aquests errors, els ha comès França, no ho sé, és possible que a França la situació que s’ha produït li vagi bé, no ho sé, no hi entraré, és una situació més complexa. I, evidentment, són uns errors que han estat compartits pel Govern espanyol, i això, òbviament, condiciona poc o molt la postura de tots nosaltres. Primer perquè estem immergits en les decisions, estem afectats directament per les decisions del Govern espanyol, i, segona, perquè una part de la reacció que hi ha hagut ha estat per l’Iraq i ha estat contra la barbàrie, contra la guerra, contra el trencament de la legalitat internacional, però també, evidentment, les qüestions de política interna espanyola hi han jugat, com és lògic, com segurament no podia ser d’altra forma. Però, en tot cas, hi ha hagut un error important de càlcul també per part d’Espanya, arrossegada, Espanya, probablement, per la convicció dels Estats Units i per la convicció de la Gran Bretanya.
Jo puc imaginar que Espanya, que el Govern espanyol –que el Govern espanyol i el president Aznar–, tinguessin, tinguin, un objectiu que és situar Espanya a un alt nivell mundial amb l’ajut dels Estats Units i que, de cara a això, hagin desitjat, volgut, optat per ser amic i aliat preferent dels Estats Units, i en aquests moments hauria de dir que gairebé quasi únic, perquè n’hi ha molts pocs, d’amics dels Estats Units, en aquest moment, almenys que es manifestin amb la claredat i amb la contundència amb què ho fa el president Aznar, amb el benentès que això anava lligat amb un altre plantejament que ha resultat, doncs, també, de moment, si més no, erroni, que era que la batalla política, també la militar, es guanyés ràpidament.
Em sembla que tots podem considerar que sigui legítim aquest propòsit del Govern espanyol de mirar de situar Espanya en un molt alt nivell. No és el nostre objectiu, perquè el nostre objectiu és que Espanya se situï en un alt nivell d’una altra manera que no és precisament el polític i el militar, entre altres, respectant moltes més coses internes, de tipus social, polític i de tipus nacional
que hi ha dintre d’Espanya, però, en realitat, i suposant que els mitjans siguin legítims –suposant que els mitjans siguin legítims–, i no ho són en aquest moment, aquest és un propòsit que nosaltres no podem admetre, que tindria la seva raó de ser. Ara bé, això, ho repeteixo, no és compatible amb la guerra, amb una guerra que es fa sense aval de les Nacions Unides –ho repeteixo–, i Espanya hauria d’haver entès això.
És possible que, al final, aquest plantejament, aquest càlcul que ha fet el president del Govern i que ha fet el Govern espanyol els surti bé –bé estic parlant en termes no ja de la trencadissa moral i política que es produirà al món, que això ja és un fet irreversible, en el qual hi han moltes altres responsabilitats de tota manera, moltes, moltes, moltíssimes altres, però, també, evidentment, la que assumeix Espanya–, però que li sortís bé des del punt de vista del que en podríem dir una certa rendibilitat política. Però, en tot cas, això haurà estat fet a través de l’enfrontament amb la consciència moral de moltíssima gent i amb el trencament de la legalitat internacional, i això, indubtablement, fa mal, fa mal ara i fa mal de cara al futur; deixa, per dir-ho, així, la consciència del món, la consciència de cada país i la consciència de cada un de nosaltres ferida.
Naturalment, nosaltres, com a Govern que som, no podem entrar en segons quins plantejaments o bé d’una gran radicalitat, o bé d’una utilització de tot el problema que hi ha, de tot el drama que hi ha, amb finalitats partidistes. Això s’està fent, i s’està fent concretament aquí –concretament aquí– a Catalunya també poc o molt, i s’està fent a Espanya. I aquí em permeto jo fer una crítica dura, perquè aquest és un tema massa important, és un tema, a més, que afecta massa la consciència moral de tothom, afecta més, per altra banda, tants morts i ferits i destrucció, afecta tantes coses que, d’això, no se’n pot fer un ús, diguem-ne, de política partidista. Això, de vegades, es fa, i per nosaltres –Govern de la Generalitat que, evidentment, no podem adoptar actituds d’aquest tipus– de vegades això ens fa la vida una mica difícil, i a tots ens la hi fa poc o molt, perquè ningú s’atreveix moltes vegades dir exactament les coses que ha de dir. I ara permetin-me que digui una cosa: jo celebro molt que avui el president del Parlament hagi fet aquesta declaració de suport al Partit Popular pel seus atacs, però, permetin-me que els digui una cosa, començant per mi mateix, ho hem fet tard, i ho hem fet tard perquè ens feia angúnia fer-ho –ho hem fet tard perquè ens feia angúnia fer-ho–, perquè tots fem molts reclams, diguem-ne, de les exigències morals, però, després, a vegades, tots pensem a veure què dirà el titular de l’endemà del diari, i això no és una resposta a la consciència moral, sinó que és simplement un seguiment a la nostra covardia. I això també s’ha fet.
I els poso aquest exemple només –els poso aquest exemple només–, i no pas amb ànim que aquesta declaració tingui cap mena, diguem-ne, de reconeixement per part de ningú –tampoc per part del Partit Popular–, els el poso només perquè vegin fins a quin punt, en aquest tema, nosaltres anem, de
vegades, una mica massa condicionats, perquè una cosa és que diguem: «No a la guerra, no a l’agressió, no a la destrucció», i una altra és que no siguem capaços d’analitzar tots els problemes, totes les coses tal com són i que, sobretot, no les utilitzem.
El senyor Rodríguez Zapatero –i en vaig a fer l’elogi; per tant no cal que ningú, diguem-ne, s’apunti a res– ha fet una cosa últimament, ha dit: «Escolti, em diuen que jo he d’anar a la manifestació davant del palau de la Moncloa? No. El que pot ser alternativa de govern no fa això, simplement perquè resulta que hi ha hagut no sé qui de ni sé quina plataforma que ha dit: «Ara hem d’anar davant de la Moncloa». Doncs, no, no s’hi va. Jo, que puc ser president del Govern espanyol, i que haig d’actuar amb la mentalitat d’un president del Govern espanyol» –el cap de l’oposició ha d’actuar, en un cert sentit, amb la mentalitat d’un president– «no vaig davant de la Moncloa». O bé li diuen: «I a més hem de fer una moció de censura», i tothom salta de joia, diu que farem una moció de censura, dintre del seu partit, els mitjans de comunicació, tota l’opinió pública, a tot arreu. «No, jo no faig una moció de censura». O bé li diuen: «Nosaltres demanem la dimissió del president del Govern», i diu: «No», i diu… etcètera. «I a segons quines manifestacions jo no hi vaig». El president, el senyor Felipe González…., el senyor Rodríguez Zapatero ha dit: «Jo, en aquesta manifestació, amb segons quins lemes no hi vaig», perquè el cap de l’oposició, que pot ser, que teòrica…. és, és, en principi, in pectore, és el president del Govern, no hi va. Això no ens hem atrevit a dir-ho, quasi ningú.
Vol dir que aquest és un debat que, en un cert sentit, el tenim viciat: una cosa és la rotunditat: «No a la guerra, no a la ruptura de la legalitat internacional», i els repeteixo, aquest discurs seria molt més difícil, aquest debat, si les Nacions Unides haguessin dit: «Endavant la guerra», perquè també hauríem vist quin tipus de reaccions hi havia, però hi hauria hagut la realitat internacional salvada, i bé, i no…, i, evidentment, no a la utilització de tot això. I també una crida perquè es recordi –perquè es restableixi, per dir-ho així–, perquè és recordi com es vertebra una societat; una societat es vertebra, entre moltes coses, es vertebra, entre altres coses, a través dels partits polítics, a través dels sindicats, i a través de tota una sèrie d’institucions, que han de recuperar, ràpidament, el protagonisme en el que és la política del país en aquest sentit.
Jo sé perfectament que tot això no és ben bé…, no és ben bé el que s’espera avui del discurs…, per exemple, el meu. Però, de tota manera, ja els ho he dit: nosaltres, des del mes d’agost, estem dient: «No a la guerra si és sense l’aval de la Nacions Unides, no al trencament de la legalitat internacional», i ho seguim dient avui. I ho diem avui, malgrat que som els únics, en aquest Parlament, que, adoptant aquesta posició, adoptem riscos polítics, perquè tota la resta del Parlament –i els en felicito: ja m’agradaria que també em passés a mi– no s’hi juga res –no s’hi juga res– d’un punt de vista estrictament polític, parlo ara…, no parlo des d’un punt de vista ètic o moral, no s’hi juga res prenent
aquesta posició decidida de «No a la guerra», encara que al mateix temps digui: «Però conduïm això amb la seriositat que correspon a un Parlament, que correspon a un Govern, i que correspon a una oposició.»
Per tant, ho repeteixo, amb tota rotunditat: estem en contra, estem absolutament en contra, i ho diem amb tota rotunditat, però volem dir, al mateix temps, apel·lant a la necessitat que tot això ho puguem fer…, que això sigui compatible, i que ningú hagi de fer brometes sobre això, ni hagi d’utilitzar-ho simplement per a la seva petita batalla partidista, fent-ho, també, amb la ponderació de l’anàlisi, i amb la ponderació de l’anàlisi no solament dels fets sinó de les conseqüències de tot plegat, que la seriositat del nostre Parlament i que la seriositat –almenys ara parlo pel Govern– del que és l’acció i l’actitud del Govern requereixen.
No a la guerra, però diguem-ho, ho repeteixo, amb aquest esperit de ponderació i amb aquest record que hem de tenir que nosaltres, al Parlament, els partits, els sindicats, hem de ser capaços de vertebrar la societat, de fer que no es desenquaderni, i de fer que, realment, ella, la societat, d’aquesta manera estructurada, sigui capaç de dir, tota ella, sense cap de mena de condicionament, «No a la guerra.»
