Per tant, les noves tecnologies tenen un fort impacte en la comunicació en general i en la informació en particular, que a més impacte a la dinàmica social, com per exemple els canvis de valors, comportaments i actituds. Un aspecte social, potser dels més importants, on des de els principis però sobretot els darrers anys ha imparitat bastant i ha revolucionat algunes de les característiques que es consideraven inamovibles es l’educació. Per tant és important no deixar passar més temps per fer una reflexió, i a la vegada una crítica, de l’important paper que juguen actualment les noves tecnologies a la nostra societat i al món.
L’ús de les noves tecnologies implica també l’ús d’un nou vocabulari relacionat amb aquestes.
Alguns termes i significats poden no ser senzills de comprendre i emprar per algunes persones o col·lectius, però comença a fer-se palesa la necessitat del coneixement de bona part d’aquests termes.
Els termes d’hipertext, hipermedia i multimedia, tenen un origen força recent i malgrat que a vegades es fan servir com a sinònims, no tenen el mateix significat. El terme d’hipertext té els seus orígens als anys 40 i fa referència a un mètode per organitzar grans quantitats d’informació. L’article en el qual es feia referència a l’hipertext plantejava la necessitat de crear un sistema de recuperació d’informació de caràcter associatiu, és a dir, semblant al pensament humà, de manera que una paraula pogués enllaçar amb qualsevol de les múltiples relacions semàntiques que evoca. Aquest sistema es va batejar com a Memex1.
Uns quants anys després es van començar a desenvolupar els primers sistemes hipertextuals, que van emprar un sistema més complex d’organitzar les múltiples relacions entre conceptes. En realitat la idea de l’hipertext era, en un principi la construcció d’un nou espai de lectura i escriptura, en el qual es pogués trencar l’alineació de l’escriptura sobre un suport físic, com per exemple el paper. Com a conseqüència de l’hipertext, apareix el terme d’hipermedia, en el moment en que s’afegeixen imatges, sons o fins i tot imatges en moviment en aquest espai de representació del coneixement.
L’hipertext i l’hipermedia són, per tant, sistemes d’escriptura i lectura no lineal, en els que tant l’escriptor com el lector poden escollir els camins de lectura que desitgin, denominats de forma comuna camins de navegació, els quals acostumen a estar representats a mode d’enllaç entre paraules o imatges.
El terme multimedia, al contrari, fa referència a la integració de text i material audiovisual que controla la seva representació. Pot existir o no la llibertat perquè un lector esculli els camins de lectura, però això és una característica més que quelcom realment substancial.
A vegades s’ha relacionat el sistema multimedia amb la capacitat d’interacció de l’usuari, D’acord amb aquest enfoc, es pot parlar de multimedia passiva i activa. La multimedia passiva només permet que l’usuari comenci i acabi la sessió. D’altra banda, la multimedia activa permet un alt grau d’interacció per part de l’usuari, on fins i tot, l’usuari podria afegir continguts propis.
Si analitzem el desenvolupament econòmic de les societats més avançades, es pot observar que el creixement de les seves economies es basa principalment en inversions en alta tecnologia, personal més qualificat i utilitats associades a la productivitat. Les anomenades tecnologies de la informació i de la comunicació, també conegudes com a TIC, són les que absorbeixen la major part d’aquestes inversions. Els treballadors més demandats són els treballadors del coneixement, aquells que no es dediquen a la producció de béns materials o tangibles.
El paper que juga el coneixement en el desenvolupament d’aquests països és el que ha provocat que alguns economistes comencin a revisar les teories clàssiques basades en funcions de producció que es centren en el capital, ma mà d’obra, els materials i l’energia. En aquesta nova teoria del creixement, el coneixement pot augmentar les taxes de rendiment de les inversions, a si mateix, contribueix a l’acumulació de coneixement, ja que s’estimulen mètodes més eficients de producció i organització, així com millors productes i serveis.
Basat en aquesta forma de coneixement es reconeixen quatre tipus de saber que són: saber el què, el perquè, el com i el qui. La informació es refereix bàsicament als dos primers tipus, així que és un concepte més limitat que el del coneixement. Una característica fonamental de la informació es que pot ser codificada. El saber com i el saber qui són tipus de coneixement que tenen un valor al mercat, són els que es tracta d’incloure en les funcions de producció econòmica, se’ls denomina coneixement tàcit.
– El saber què es refereix a fets, per exemple, quantes escoltes tenim al barri. Aquest tipus d’informació pot ser convertit en bits, és a dir, unitats d’informació que poden ser transmeses i processades per mitjans electrònics.
– El saber perquè es refereix al coneixement més científic del desenvolupament tecnològic.
– El saber com es refereix a les habilitats i a la capacitat per realitzar quelcom. Aquest tipus de saber es dóna principalment a les empreses industrials, fet que ha produït les anomenades aliances estratègiques entre empreses tecnològiques, ja que es molt difícil que una única empresa posseeixi tot el coneixement i el saber per ser competitiva, d’aquesta manera aporta el coneixement propi més el de la resta d’empreses.
– El saber qui es refereix a la informació sobre qui sap què i qui sap com fer-ho.
La tecnologia de la informació avarca diversos desenvolupaments tecnològics que permeten codificar el coneixement, reduir-lo a informació i transmetre’l a grans distàncies amb uns costos reduïts. D’altra banda, els avenços en la tecnologia de la informació i en la infrastructura de comunicacions permeten codificar una major quantitat de coneixements.
La manera o forma de codificar aquesta informació és la digitalització, això permet transmetre la informació a través de grans xarxes electròniques que connecten entre sí, a les grans biblioteques, les bases de dades d’empreses privades i públiques, publicacions i editorials tècniques, i també l’ordinador que tenim a casa connectat a Internet. Aquestes diverses fonts d’informació s’anomenen Biblioteca Universal Digitalitzada.
Les noves tecnologies s’acostumen a classificar, per forma en que es desenvolupen, en els grups de microelectrònica, computació, telecomunicacions, nous materials, robòtica i biotecnologia. Microelectrònica, computació i telecomunicacions són que les que es coneixen com a tecnologies de la informació degut al fort impacte que han tingut en la forma de treballar amb la informació.
L’objectiu de la microelectrònica és elaborar dispositius, circuits i sistemes electrònics de dimensions extremadament petites. El desenvolupament de la microelectrònica ha permès obtenir productes d’una alta densitat d’integració, pes lleuger, volum petit, alta confiabilitat i un cost cada cop menor. Aquests dispositius han estat la base per desenvolupar altres tecnologies, com la computació, les telecomunicacions i la robòtica. També han permès la millora d’equips domèstics i industrials, així com a incrementar la qualitat de molts processos de producció.
La computació comprèn una sèrie de disciplines relacionades amb el disseny i la utilització de computadores. Les primeres computadores, considerades de primera generació, es van començar a construir pels voltants dels anys 40 amb vàlvules de buit. La segona generació va començar cap a finals dels anys 40 i principis dels 50 amb la invenció del transistor, això va permetre reduir el tamany i el consum d’energia, així com augmentar la seva confiabilitat. Cap als anys 60, apareixen les primeres màquines de tercera generació, constituïdes de circuits impresos sobre els quals estaven muntats els nous dispositius coneguts com a circuits integrats o xips. La quarta generació s’inicia cap als 70 amb l’aparició del microprocessador, un xip que per si sol era la Unitat Central de Processament, coneguda, per les seves sigles en anglès, com a CPU.
De forma simultània amb el desenvolupament de circuits electrònics de les computadores, coneguts com a hardware o maquinari, va ser necessari desenvolupar programes per al funcionament d’aquestes. El disseny i elaboració de programes, coneguts com a software o programari, també ha tingut un progrés bastant significatiu. Actualment disposem de paquets de software als quals podem donar una varietat inimaginable d’aplicacions fa uns anys. Podem distingir programes d’ús comú i d’ús específic.
Podríem dir que l’era de les telecomunicacions s’inicia al segle XIX amb la invenció del telègraf el 1837. El 1869 es va instal·lar el primer cable telegràfic transatlàntic, que unia Irlanda amb Terranova. Des de llavors qualsevol cosa que passés al món podia ser coneguda a l’altra banda en qüestió de segons. El telèfon es va inventar el 1876 i amb ell va aparèixer la possibilitat de transportar la veu humana d’una banda a l’altra mitjançant dos aparells connectats amb un fil de cobre. El 1878 es van poder connectar 21 aparells telefònics, amb això va néixer la commutació, és a dir, la connexió de diversos aparells mitjançant una central. Les primeres centrals telefòniques eren manuals, una operadora connectava els diferents abonats, els uns amb els altres. El 1892, a finals del segle XIX, es van començar a crear les centrals telefòniques automàtiques.
Fins llavors, l’únic que es transmetia era veu o senyals auditives, Però cap als 50 i 60, es començaven a donar altres aplicacions al cablejat de cobre, què passaria si moduléssim dades per transmetre-les pel mateix cable de cobre? Amb això apareixen aplicacions com el Fax.
Amb l’aparició dels ordinadors personals, coneguts com a PCs, es fomenta encara més l’ús de les telecomunicacions, ¿què resulta més pràctic, tenir un ordinador aïllat o tenir-ne milers que comparteixin informació aprofitant el cablejat que es va fer per unir domicilis amb centraletes telefòniques? Amb això apareix Internet tal i com la coneixem avui, una xarxa d’ordinadors interconnectats d’abast global.
El pas de la comunicació oral a la comunicació escrita a Grècia, va marcar un canvi fonamental en el desenvolupament del pensament occidental. L’escriptura va suposar un canvi no només del medi de comunicació sinó de la forma de consciència. L’escriptura va servir per fixar el coneixement, les regles i les normes socials.
Els mitjans de comunicació i les tecnologies tenen una estructura fonamentalment lingüística. No obstant, comença a predominar la part visual. Per tant, això pot voler dir que la nostra societat està experimentant un canvi en la forma de comunicació i aprenentatge.
L’ésser humà ha tardat molts segles ha adonar-se de la influència de l’escriptura en el pensament, no és possible saber com la tecnologies de la informació i la comunicació poder alterar la cognició de l’ésser humà. El que si que resulta clar, és que l’alteració arribarà no pel fet de fer servir un ordinador habitualment, sinó quan s’hagi produït una apropiació de la tecnologia.
